Over the years, teaching has grown into a passion every bit as strong as performing. I first had the chance to teach at McGill University in Montreal, then at the Jeune Orchestre de l’Abbaye ( JOA ) in Saintes, as part of the master’s program Recherche et pratique d’ensemble. I was later appointed professor of early horn at the Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de Paris ( CNSMDP ) and at the Escola Superior de Música de Catalunya ( ESMUC ). Since then, I’ve had the privilege of giving masterclasses in many countries and working with horn players from a wide range of backgrounds.
My role as a teacher is not only to share knowledge and experience, but also to guide each student on their own personal path. I place great importance on developing healthy technique and sound working habits, but I believe it is equally vital to spark curiosity. Studying the early horns requires openness: it calls for engaging with sources, editions, musicology, instruments, and mouthpieces, while also experimenting with the varied playing styles of different eras.
I firmly believe versatility is a major strength for today’s musicians. In the case of the baroque horn, for instance, this means mastering several approaches (playing with or without hand-stopping or vent-holes). At the same time, I find it essential to encourage students to favor historical approaches whenever the context and repertoire allow. Understanding musical rhetoric and the expressive practices of each period — portamento, tempo rubato, vibrato, agogic accents, and more — lies at the heart of my teaching.
A significant part of my work also involves modern horn players who wish to explore the natural horn. With them, I focus on the fundamentals of the instrument, beginning with the use of the right hand in the bell. The goal is not to “translate” modern technique directly, but rather to adapt to the unique character of each historical instrument — and in doing so, to better grasp how the music was conceived and performed in its time. This experience not only broadens their artistic and musical vision, but also deepens their understanding of the history and repertoire of our instrument.
Ultimately, my aim is to help students develop their playing and technique while also shaping a personal artistic identity — one that is nourished by knowledge of past centuries yet speaks directly to today’s audiences. I want them to be able to approach the entire repertoire, from the baroque to the mid-twentieth century, with a historically informed perspective that embraces the constant evolution of both the instrument and the music itself.
L’enseignement est devenu, au fil des années, une passion aussi forte que celle de la pratique instrumentale. J’ai eu la chance de commencer à l’Université McGill, à Montréal, puis auprès des étudiants du Jeune Orchestre de l’Abbaye ( JOA ) à Saintes, dans le cadre du master « Recherche et pratique d’ensemble », avant d’être nommé professeur de cor ancien au Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de Paris ( CNSMDP ) ainsi qu’à l’ Escola Superior de Música de Catalunya ( ESMUC ). Depuis, j’ai eu le privilège de donner des classes de maître dans de nombreux pays et de travailler avec des cornistes venus d’horizons très différents.
Mon rôle de professeur est de transmettre une expérience et un savoir, mais aussi d’accompagner chaque élève dans son propre cheminement. J’attache une grande importance au développement d’une technique saine et à l’acquisition de bonnes habitudes de travail, mais je considère crucial d’éveiller la curiosité. L’étude du cor ancien demande une ouverture d’esprit : elle implique de s’intéresser aux sources, aux éditions, à la musicologie, aux instruments et aux embouchures, mais aussi d’expérimenter avec différentes manières de jouer selon les époques.
Je crois profondément à la polyvalence comme atout pour le musicien d’aujourd’hui. Dans le cas du cor baroque, par exemple, cela signifie maîtriser plusieurs approches (jeu avec ou sans la technique de main ou des trous de correction). Mais il me semble tout aussi important d’encourager les étudiants à privilégier l’approche historique, autant que le contexte et le répertoire le permettent. La compréhension du discours musical — nourrie par la rhétorique et l’étude des pratiques expressives propres à chaque période (portamento, tempo rubato, vibrato, accents agogiques, etc.) — est au cœur de mon enseignement.
Une part importante de mon travail concerne aussi les cornistes modernes qui souhaitent s’initier au cor ancien. Avec eux, j’aborde les techniques de base du cor simple, en commençant par l’utilisation de la main droite dans le pavillon. L’enjeu n’est pas de « transposer » directement la technique moderne, mais au contraire de s’adapter à l’unicité de chaque instrument ancien, pour mieux comprendre la manière dont la musique était pensée et jouée à l’époque. Cette expérience élargit non seulement leur vision artistique et musicale, mais aussi leur compréhension de l’histoire et du répertoire de notre instrument.
Mon objectif est d’aider mes élèves à développer leur jeu et leur technique, mais aussi à construire une identité artistique personnelle, nourrie par la connaissance des siècles passés et destinée à toucher le public d’aujourd’hui. Je souhaite qu’ils puissent aborder l’ensemble du répertoire, du baroque au milieu du XXe siècle, avec une approche historiquement informée, en considérant la perpétuelle évolution de leur instrument et de la musique.
Con los años, la enseñanza se ha convertido en una pasión tan fuerte como la interpretación. Tuve la suerte de empezar en la Universidad McGill de Montreal, después con los estudiantes de la Jeune Orchestre de l’Abbaye ( JOA ) en Saintes, Francia, dentro del máster «Investigación y práctica de conjunto», antes de ser nombrado profesor de trompa natural en el Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de París ( CNSMDP ) y en la Escola Superior de Música de Catalunya ( ESMUC ). Desde entonces he tenido el privilegio de impartir clases magistrales en muchos países y de trabajar con trompistas de orígenes muy diversos.
Mi labor como profesor no se limita a transmitir conocimientos y experiencia: consiste también en acompañar a cada alumno en su propio recorrido. Doy mucha importancia al desarrollo de una técnica sana y de buenos hábitos de estudio, pero considero igualmente esencial despertar la curiosidad. El estudio de la trompa natural exige una mentalidad abierta: supone interesarse por las fuentes, las ediciones, la musicología, los instrumentos y las boquillas, además de experimentar con distintas formas de tocar según la época.
Estoy convencido de que la versatilidad es una de las grandes bazas del músico actual. En el caso de la trompa barroca, por ejemplo, esto significa dominar varias técnicas (con o sin uso de la mano, o de agujeros). Al mismo tiempo, me parece fundamental animar a los estudiantes a dar prioridad al enfoque histórico siempre que el contexto y el repertorio lo permitan. La comprensión del discurso musical —alimentada por la retórica y por el estudio de las prácticas expresivas propias de cada periodo (portamento, tempo rubato, vibrato, acentos agógicos, etc.)— está en el centro de mi enseñanza.
Otra parte importante de mi trabajo está dirigida a trompistas modernos que quieren iniciarse en la trompa natural. Con ellos trabajo las técnicas básicas, empezando por el uso de la mano derecha en la campana. El objetivo no es «trasladar» directamente la técnica moderna, sino adaptarse a la singularidad de cada instrumento histórico para comprender mejor cómo se concebía y se interpretaba la música en su tiempo. Esta experiencia amplía no solo su horizonte artístico y musical, sino también su comprensión de la historia y del repertorio de nuestro instrumento.
Mi objetivo es ayudar a los alumnos a desarrollar su técnica y su interpretación, pero también a construir una identidad artística propia, alimentada por el conocimiento de los siglos pasados y pensada para emocionar al público de hoy. Aspiro a que puedan abordar todo el repertorio, desde el barroco hasta mediados del siglo XX, con una visión históricamente informada, consciente de la continua evolución tanto del instrumento como de la música.
Amb els anys, l’ensenyament s’ha convertit en una passió tan intensa com la interpretació. Vaig tenir la sort de començar a la Universitat McGill de Montreal, després amb els estudiants de la Jeune Orchestre de l’Abbaye ( JOA ) a Saintes, França, dins del màster «Recerca i pràctica d’ensemble», abans de ser nomenat professor de trompa natural al Conservatoire National Supérieur de Musique et de Danse de París ( CNSMDP ) i a l’Escola Superior de Música de Catalunya de Barcelona ( ESMUC ). Des d’aleshores he tingut el privilegi d’impartir classes magistrals en molts països i de treballar amb trompistes d’orígens molt diversos.
Entenc la meva tasca de professor no només com la transmissió de coneixements i experiència, sinó també com l’acompanyament de cada alumne en el seu propi camí. Poso un èmfasi especial en el desenvolupament d’una tècnica sana i en l’adquisició d’hàbits de treball sòlids, però considero igualment fonamental despertar la curiositat. L’estudi de la trompa natural demana una ment oberta: implica interessar-se per les fonts, les edicions, la musicologia, els instruments i les embocadures, i alhora experimentar amb diferents maneres d’interpretar segons l’època.
Crec profundament que la versatilitat és un gran valor per al músic d’avui. En el cas de la trompa barroca, per exemple, això significa dominar diversos enfocaments (amb o sense tècnica de mà, o forats de correcció). Ara bé, em sembla igualment important animar els estudiants a privilegiar l’aproximació històrica sempre que el context i el repertori ho permetin. La comprensió del discurs musical —nodrida per la retòrica i per l’estudi de les pràctiques expressives pròpies de cada període (portamento, tempo rubato, vibrato, accents agògics, etc.)— és al cor de la meva pedagogia.
Una part significativa de la meva feina també està dedicada als trompistes moderns que volen iniciar-se a la trompa natural. Amb ells treballo les tècniques bàsiques, començant per l’ús de la mà dreta dins del pavelló. L’objectiu no és “traslladar” directament la tècnica moderna, sinó adaptar-se a la singularitat de cada instrument històric per entendre millor com es pensava i s’interpretava la música en el seu moment. Aquesta experiència no només amplia la seva visió artística i musical, sinó també la seva comprensió de la història i del repertori del nostre instrument.
La meva finalitat és ajudar els estudiants a desenvolupar la seva tècnica i la seva interpretació, però també a construir una identitat artística pròpia, alimentada pel coneixement dels segles passats i capaç de connectar amb el públic actual. Vull que puguin afrontar tot el repertori, des del barroc fins a mitjan segle XX, amb una mirada històricament informada i amb consciència de l’evolució constant tant de l’instrument com de la música.